Estem vivint en uns temps en els quals la gent culta, ben educada i sensata cada vegada tendeix a no parlar per no ofendre als ignorants i incivilitzats que, a més, en lloc de ser humils són agressius i irrespectuosos (sobretot des de l’anonimat).
Celebrem enguany els trenta-un anys de la Constitució. Els anys passen i ens aboquen així a la desaparició d’actors i testimonis de moments cabdals del país. Això fa que, inevitablement, va quedant en l’opinió publicada el judici dels que no tenen tots els arguments per jutjar el
En temps de desmemoriament com els d’avui, potser convé recordar el que ens ha passat els últims trenta-tres anys en les relacions d’Andorra amb les institucions europees amb seu a Brussel·les. Ja d’entrada vull dir que estic convençut que no ens ha anat pas malament.
La gran virtut de la socialdemocràcia europea ha estat, durant els darrers quaranta anys, afavorir una mobilitat social ascendent. Tot al contrari dels Estats Units on, darrere la il·lusió del “somni americà”, l’ascensor social està bloquejat, en parlàvem la setmana passada amb un bon amic que